Tornar als llocs

Diu Marc Augé que un no-lloc és un espai urbà de pas sense personalitat pròpia. Segur que tots en coneixem molts: túnels de metro impersonals, cafeteries calcades a totes les metròpolis, gasolineres. Llocs on veus la vida passar, llocs que et succionen i se t'emporten cap al no-res, l'èter. Adoro les gasolineres d'autoservei i la sensació de no-existència que et regalen. Cotxes amunt i avall, camions transporten mercaderies, es declaren guerres i amors, s'estrella un avió i la vida passa pel teu costat i tu no et mous. El lloc és tan neutre, tan forat negre, que no et demana res, cap implicació amb el món, el veus passar. Tu i el món vist des del filtre dels hidrocarburs. Que caigui Troia.

Després hi ha els llocs forts, que et creen lligam i els enyores. Pertanyem als nostres llocs. I quan diem país volem dir llocs i gent i vincles. Potser el meu país és ben diferent del teu perquè jo estimo una illa amb sotabosc de marès que tu no has vist mai, una muntanya de conglomerat amb cigalons al cim o el poble de la mare que tothom diu que és lleig. Si enmig de blocs de ciutat-dormitori puc plorar d'amor i tu et mors de fàstic deixa'm que t'expliqui aquest lloc perquè puguis fer-lo teu, també. Deixa'm dir-te que aquí la Nadja va perdre el pis i que mentre tots cridàvem i se l'enduien a empentes el seu fill petit cridava 'mama' en la meva llengua. Potser quan hi passis pensaràs una mica en mi i serà un lloc diferent per a tu, menys d'amor i més de lluita, però almenys ja serà un lloc. I així anem teixint complicitats en l'espai i d'això se'n va fent una bandera.

Torno al meu lloc no-lloc. Hi ha una masia perduda entre peatges i carreteres, a la sortida d'autopista que dóna a un gran supermercat. La veig des de dalt d'un pont, amb la gasolinera a l'extrem dret. Cotxes i cotxes van d'un lloc a un altre i just aquí a sota hi sobreviu una família pagesa a punt de ser engolida pels no-llocs dels nostres dies, quan el forat negre de la carretera, la gasolinera i el supermercat els abduirà i guanyarà espai. El meu cap curtcircuita entre llocs i no-llocs, entre història viscuda i història per viure, entre el que hem estat i el que som ara. I aquest pont amb olor de gasolina també em configura a mi i al meu país en venda.

I les hectàrees de terra que la teva família ha veremat des de fa segles, l'estació d'autobusos dels teus trens perduts, la plaça on vam dormir per reclamar uns drets nostres, la sala d'espera on éreu abans de ser tres, el cafè on vas esperar-la tres hiverns, el portal de la teva primera feina, el local d'aquella assemblea. De tot això, en fem pòsit i memòria i són els punts de la nostra geografia particular. Que un no-lloc passa a ser lloc quan l'omples de nosaltres.

El meu no-lloc d'ara és un lloc perdut on no sóc res més que el meu cos. Ni identificacions, ni targetes ni bitllets. Sola, ell i jo, anem omplint la nostra història particular. La repetició el fa meu. Un tros de camí ral, que abans era un lloc de pas i ara no hi passa ningú, ara és el meu lloc interior. Veniu-hi, si podeu, que diu que potser el farem més lloc si el compartim i comencem a teixir-ne bandera.