Règim lingüístic de la Catalunya independent (1)

En aquest petit país nostre on sota cada pedra trobes un filòleg, i de vegades dos o tres (o filòlogues, ja des d’ara m’estalvio la pesadesa del llenguatge políticament correcte), la qüestió de la llengua ha estat sempre un element marcadament identitari i sobretot font de debats encesos i passionals. El català és una de les pedres de toc de la identitat catalana. I darrerament, enmig dels debats sobre el futur país que ha de venir, s’ha començat a sentir la remor sobre quin paper/estatus ha de tenir el castellà, llengua patrimonial i amb llarga tradició a casa nostra.

Som a les portes del que sembla –amb totes les precaucions del món– un procés d’alliberament nacional almenys per una part del territori de parla catalana. I encara que pot molt ben ser que ens quedem a les portes de l’espectacle per no voler-hi entrar sense entrada numerada, és bo que si més no ens plantegem quin seria l’estatus de les llengües presents al territori en un estat propi. No fos cas que ens vingui de nou i ens ho trobem tot fet i refet.

Com a premissa penso que si tenim a les mans l’oportunitat de recuperar part de la nostra sobirania i reconstruir-nos, també tenim a les mans l’oportunitat de fer-ho bé i a la nostra manera. Vull dir, amb això, que no hem de voler ser independents per reproduir els models que ja sabem que no ens agraden (i valgui això per a models lingüístics i d’altre tipus). Així doncs, és evident que no cal que calquem terminologia, estratègies i plans que hem sofert per part d’altres o que ja hem vist que no funcionen. Si no és així, val més que pleguem. Parlo de calcar terminologia perquè he sentit a bastament el terme «cooficialitat», un terme jurídic defensat i aplicat per l’Estat espanyol i que ja veiem com ha funcionat. Parlo de calcar estratègies quan sento termes com «oficialitat del castellà amb limitacions geogràfiques o oficialitat a ritmes diferents»: és exactament el que han fet ells amb el català i ja en veiem els resultats. Parlo de calcar plans quan sento veus que aposten clarament pel «bilingüisme simètric oficial»: no cal ser gaire eixerit per veure que el bilingüisme és un estat transitori que aboca a la imposició de la llengua dominant a la minorada.

És cert, però, que la visió del castellà com a instrument uniformitzador i opressor ha de canviar. Un nou estat també és un nou context sociolingüístic. Fins ara l’estat que ens domina ha fet servir la llengua com a tal, amb estratègies més o menys sibili·lines, però l’endemà de la independència això ja no serà així. Bé, segurament continuaran intentant-ho a través del somni del panhispanisme i d’organismes bilaterals o internacionals (això ho saben molt bé les excolònies espanyoles d’Amèrica del Sud) però, en tot cas, l’opressió ja no serà des de dintre mateix i no hi estarem subordinats. I aquí apunto que tindrem l’oportunitat de renovar la visió i promoure el castellà com a llengua comuna d’un espai infinitament més gran que l’estricte de l’Estat espanyol (en aquest sentit és interessantíssim el full de ruta dels lingüistes Silvia Senz, Juan Carlos Moreno Cabrera i Montserrat Alberte).

És per això que cal un canvi de xip del que fins ara era la lluita contra la tirania de la llengua castellana i que, de fet, no era ben bé així: l’opressió venia per part d’un altre estat que «jugava» brut amb l’eina de la llengua. Les llengües, elles soletes, no són dèspotes ni opressores, pobretes. El castellà, el dia després, serà una llengua més del territori, amb alta implantació i lligam emocional arreu. Així que més ens val mirar-lo amb bons ulls i no amb la idea d’«ara que podem, us fotrem ben fotuts» latent en molts àmbits de defensa secular de la llengua catalana. Que la lluita d'anys no ens ennuvoli la vista. Seria un greu error.

El que és curiós és que fins ara no hi hagi hagut veus provinents de la comunitat castellanoparlant a Catalunya a favor d’aquest debat de les llengües a Catalunya. Potser ens estem plantejant un debat que en el fons no hi és? Potser la solució és més senzilla i ens estem pre-ocupant? El món catalanoparlant peca, com sempre, de bona voluntat i cerca malaltissa d'acceptació? Seria bo assumir des de ja –si és que algú encara ho creu des de la més ingènua innocència– que a Catalunya no hi ha dues comunitats lingüístiques enfrontades com sovint ens fan creure des d’Espanya i no alimentar més aquesta bèstia. Tenim una societat multilingüe amb un fort bilingüisme català-castellà on la gran majoria de la població coneix les dues llengües i senzillament escull expressar-se en una o altra segons les seves preferències. Conec infinits casos en què és impossible dir de quina comunitat ve un parlant que s’expressa normalment en català. El consens és prou ampli portes endins com per atiar el foc d’un conflicte inexistent en la vida diària (no parlo de la tensió abstracta entre ambdues llengües per assolir funcions: el català no aconsegueix un registre de llengua col·loquial sense influència castellana, per exemple). I l’objectiu és no dividir un poble que en el seu dia a dia no té greus problemes de convivència lingüística.

Davant d’aquest panorama, és evident que la futura carta magna d’aquest país nostre ha de parlar de llengua/llengües. No pot deixar un tema tan polèmic sense resposta i a la mercè dels esdeveniments.

---