I tu eres allà, ferma com una alzina vella i poderosa. Sempre hi eres. Estimaves poderosament i muda, només amb la mirada. Combaties una guerra amarga i jo et deixava lluitar i et reptava des de la trinxera mig volent-ho. Duies a les mans el sol reflectit a les pedres i jo te'l prenia, cleptòmana d'emocions. Qui sap si mai podràs perdonar-me la gosadia de la guanyadora a l'hora d'exhibir els trofeus.
I resisteixes, ets aquí com un arbre etern. Ferma i arrelada obrint els braços i oferint l'abraçada poderosa. Has deixat enllà l'aspror dels camps secs i t'has desaprès per reconstruir-te, més ferma encara. Branques amunt vigoroses i amb saba nova esperant-se per florir. Sé que avui em penses, serena i amatent. He cridat, he ballat, he plorat, he caigut, he guanyat a estones. I tu, des de les roques, m'has resseguit el pas.
Dóna'm permís per una estona, tan sols per recordar el que podíem ser. O ensenya'm que saps marxar de veritat, tan sols per veure que també jo puc perdre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada