Vida i milagrus

El primer record que tinc de l'Albert Pla és la veu de la meva àvia dient: -Vaja, un discu d'algun estripat d'aquests, no deu ser l'Albert Pla? I, coses de família, em van fer creure que era un perdut tocat de l'ala que només parlava de merdes, toreros i cagarros. I a sobre, del costat de casa!

Sort, grandíssima sort, que el pas del temps va fer que anés -una mica a contracor, ara ja puc dir-ho- a veure com Pla es feia el Sales (Pepe Sales, glòria al Pepe, "és urgent Budapest!") en una sala petita i propera. Va ser excepcional, brutal. Vaig trigar dies a pair-ho però les ganes de repetir van quedar amagades i van anar sortint a poc a poc.

Sort, grandíssima sort, que vaig repetir al Grec -la companyia havia canviat, això sí- fent-se el malo de la pel·lícula. Vaig poder assaborir més i millor la veu enganxosa de Judit Farrés i descobrir el viatge d'una burilla antiianqui, gran manifest: "y en algun estado sureño un montón de puros habanos sembrava el caos..."

Sort, grandíssima sort, de poder repetir escoltant vells èxits -ara ja els remugo a mitges i tot- allà a l'Hospitalet. Veueta innocent ("hola, gràcies a tots per venir..."), mirada posada al més enllà, la mítica butaca presidint l'escenari i uns músics de somni. Rumbeta, flamenco i solos d'excepció. Genial tornar-lo a sentir en català explicant-nos històries d'un gat, unes cabretes, la sequera de la comarca i fins i tot agafant mitja insolació bilingüe. Més, més... Joaquín el Necio, La dejo o no la dejo, Carta al rey Melchor: i diuen que el tio no es mulla! I al final, un regal: Papa, jo vull ser torero. El pare que, pobre, no entenia res de res; quanta raó! "Ell que era tan honorable, potestat de la sardana de les lletres catalanes".

Nomes ens van faltar els somiatruites. Ho sento molt, però a mi m'agrada :)

inventari

només si miro enfora veig que queda no res, poc i res. i aleshores me n'adono, me n'adono de lu acollonida, lu cagada que estic. que tinc els ulls vermells i eixuts. que no hi ets.
me n'adono de tot això i allò i lu altre, i busco el pot amb les dues putes boles verdes, on són?, no fotis que també te les has endut, i el pot llançat per terra.
tant me fa, baixaré al bar i el cambrer em servirà un o dos carajillos carregadíssims mentre em diu mentides dolces. una bona medicina. estem cardats, animals degenerats per la massacre contínua.
després, quan vinguis, alçarem els punys i farem les maletes per emigrar cap al Vietnam. que guai. sobretot, agafa els dongs.

Li dèiem el Monsieur

Ja érem grans, almenys això deia el pare, però quan apareixia ell amb el seu barret tot es transformava. Entrava a casa a poc a poc escollint cada rajola que trepitjava: ara la vermellosa, ara la que està esquerdada, ara aquella de més enllà... No és que ho fes difícil, és que tot en ell era cerimònia i tot prenia sentit. Sovint, quan venia trist, arribava xiulant una vella cançó italiana, i quan estava content sempre remugava renecs en rus. Es mossegava les ungles fins a arranar-les i bevia aigua del Carme compulsivament. L’alè li pudia.

Però es treia el barret i tot es transformava. El mínim que podia sortir-ne era un soldadet de plom vingut de la trinxera austrohongaresa. Havíem vist de tot: saxos de mestres del jazz, pomes amb gust de taronja, sorra de platja de Kíev, rellotges sense busques, pols d’estrelles.

Després sempre marxava, saltant rajoles, i embarbussant-se amb les paraules. El barret fins a sota les orelles, no fos cas que li volés.

Ets tu?

Ella ja sap que has de venir. Però diu que és urgent que se sàpiga i aquestes paraules li cremen a les mans.

Has de venir, el que passa és que no sap quan. Ben sovint quan va pel carrer es fixa amb la gent i és que tothom li sembla tu, saps? Això és al primer moment, després s'adona d'un detall -insignificant de vegades- que no quadra i veu que s'ha tornat a equivocar. Una camisa de seda, mai la duries tu!; un caminar malgirbat, no hi camines pas, així; un pal d'esgrima; vès, què faries tu amb un pal d'esgrima; un gorro amb borla, esclar que no ets tu!

El cas és que has d'arribar i no sap quan i això la té intranquil·la. Suposo que tampoc no saps on viu ni si el dia que arribes ella serà aquí. Com ho fareu? Ella ja s'ha assabentat que vindràs amb tren, però, esclar, si no sap d'on véns... Què vols, que es passi el dia a l'estació? Espero que ja ho tinguis tot planejat i aquell dia tot serà fàcil i anirà rodat i us riureu d'aquests patiments d'avui.

Jo només pateixo per si has de venir amb l'AVE.
Si és així, ho teniu fomut...

A risc de repetir-me

Sí, sí, sí… És possible no haver d’agafar sempre el mateix tren, amb les mateixes cares conegudes enganxades les unes a les altres per culpa de la manca d’espai. És possible no arrossegar la son durant tot el dia, i encara l’endemà la mateixa son del dia abans. És possible poder llegir, cuinar, convidar-te a sopar. És possible poder xerrar una estona amb vosaltres en una trobada fortuïta. És possible no carregar el mal humor tota la setmana, és possible escapar de la rutina. És possible que sigui diferent aquest cop. Que no m’enganyin mai més, perquè és possible. No vull més discursos morals. És possible, i si vols, pots. I que bé.

Espatules o escudelles?

La llengua viva popular (deixeu-me dir que ben sovint em fio més del parlar de gent diversa que dels setciències dels diccionaris, sempre una dècada enrere); doncs bé, la llengua viva popular m'ha posat davant d'un repte de difícil resolució. El dubte em va venir el dia que un bon amic em digué: i tu, espatules o escudelles? Pobra de mi, en ma vida he fet res d'això! Desconfiada com sóc ja em pensava que l'amic em preguntava sobre les meves pràctiques més obscures, però es veu que no, resulta que senzillament volia saber com agafava la sobrassada. La sobrassada..., coi, jo en faig un bon tall i andandu. No, no, ell em parlava de sobrassada d'aquesta rotllo paté, rotllo formatge fresc; sobrassada en conserva per entendre'ns. I és que es veu que depèn de com l'agafes amb el ganivet estàs espatulant o escudellant.

Ignorant de mi, i dubtant dels meus aprenentatges durant la carrera vaig recórrer al Diec, al Termcat, a l'Alcover-Moll... a totes les patums de referència. I res, tu. Espatular no existeix (tot i que sí que tenim espàtules, i aquí és quan una es pregunta "i què coi es fa amb una espàtula?!) i escudellar tan sols vol dir:
Distribuir sopa, escudella, brou, etc., posant-ho en les escudelles o els plats.

I esclar, jo, ni idea de què faig: si espatulo o escudello. I el meu amic que se'n fa creus que mai no hagi sentit aquestes paraules. Jo ja veig per on va la cosa, però a mi que m'agrada ser fidel als organismes lingüístics de referència (per allò de la unitat, que cal una norma, que hem de cuidar la llengua i tal i tal) ara m'han posat en un dilema i cada cop que em vull untar una torradeta amb patè em ve al cap la famosa pregunteta: i tu què fas, espatules o escudelles?



PS Per embolicar més la troca, l'altre dia un altre bon amic em va dir que s'havia encigalat de mala manera. I jo que em pensava que encigalar volia dir enganyar ja no sé com prendre-m'ho. O és que potser ve de cigala?

Tan fàcil

Entrem a les palpentes, a poc a poc, però posant tot el peu a terra. No de puntetes, no; sinó amb tota la planta a terra. Marquem les passes, silencioses. Recorrem tot l’espai, com si ens fos conegut de fa temps. No se sent res però de sota les portes surten escletxes de llum. (–Que hi ha algú?) Les pupil·les se’ns van acostumant a la foscor, la claror fosca d’aquest espai tancat. (–Qui s’amaga aquí?) Vine cap aquí, no tinc por, però hem d’entrar-hi junts. Ho veus?, hi ha llum sota la porta. Se sent una veueta trencada, sembla que algú remuga paraules. Les mans cada vegada ens són menys útils, ja no ens cal palpar, avancem. (–Que ho sents tu també?) És fàcil amb tu, i vénen soles les paraules. Avancem contra la paret, els objectes ens deixen passar, així de fàcil. (–No tronava a fora?) Ens apropem a la veu, ve d’una de les escletxes de llum. La porta és ben tancada. Vinga, obre, tranquil·la. La veu se’ns fa tan clara, ja. Entrem a l’habitació; poca llum, el llit desfet, un cigarro es consumeix.

No hi ha ningú.

Entrant a la casa nova...